ULTRAMAN 2011: DE VUELTA AL SUEÑO, AHORA MÁS QUE NUNCA...

Todavia estoy en shock, no me acabo de creer que tenga una plaza para el ULTRAMAN...
Para los que no sepais de que va el tema, os haré un breve resumen...
Dentro del mundo del triatlón, empezariamos por las distancias sprint, de duracíón aproximadamente 1h, seguiria distáncia olímpica, 70.3 o half Ironman, larga distáncia y por último el temible IRONMAN (3,8KM nadando, 180km bici y 42km corriendo),supongo que al que visite este blog no hará falta que le mencione, que és sin parar. En distáncia Ironman la duración aproximada és de 8h a 17h, dependiendo del nivel de cada uno...
No tiene mayor mérito correr en una o en otra, si lo tiene ganar en una o en otra...
El hecho de acabar un "sprint" és relativamente fácil, por su corta duración, mientras que para acabar un Ironman habrá que entrenar muchas más horas...
Si Ironman se cataloga como ultradistáncia, ¿Que és Ultraman?, de entrada su kilometraje asusta, és una auténtica salvajada, estamos hablando de más del doble de la distáncia Ironman.
La distáncia és la siguiente:

1er dia: 10km nadando en aguas abiertas y 145km bici.
2º dia: 275km bici.
3er dia: Doble Maratón (84km corriendo)

-Todo esto límitado a 12h diarias, si no acabas una etapa "in time" al dia siguiente no sales.
Ultraman hace años que se celebra en Hawai y Canadá, este año por primera vez viene a Europa, concretamente a unos 800 km al Norte de Londres (Bala lake).
Una carrera que nunca me hubiera planteado correr... Tardas años en asimilar que puedes ser capaz de ser "finisher" de algo así, y cuando logras como mínimo planteartelo, te informas y te das cuenta, que solo está reservado a 35 "locos" cada año, la organización selecciona bajo estricto currículum de carreras de ultradistáncia, quien participa y quien no.
Hasta el año pasado solo un español, Josef Ajram, ha sido admitido en el Ultraman...
El requisito para poderte presentar este año, era que en los últimos 18 meses tenias que haber finalizado como mínimo 2 Ironman, en mi caso, aunque ya he corrido 2 Ironman, fueron hace más tiempo. Los últimos años los he dedicado a los Raids de aventura con mi equipo de siempre.
Zanjando ya el tema ...
Mandé mi currículum, tenia un as en la manga, los Ironman anteriores no entraban dentro de los últimos 18 meses, pero tenia algo mejor a lo que no podrian resistirse... Aparte de innumerables Raids de aventura non stop de + de 20h, con alguna participación internacional... Tan solo hace 3 meses que he corrido la carrera más dura que existe, la final del Campeonato del mundo de Raids de aventura, BIMBACHE EXTREM, un Raid en el que estuvimos 6 dias sin parar, de 720kms y con un desnivel positivo de 24000m, durmiendo 9h en total y con más disciplinas que en un triatlón. ESTO ÉS LO MÁS SALVAJE QUE EXISTE Y QUE EXISTIRÁ!!!!!
Finalmente ya hay una lista con los 35 "locos", la gran mayoria de ellos con más de 10 Ironman y algun Ultraman, IMPRESIONANTE!!! Valoran mi currículum y me dicen que estoy en una larga lista de espera en la que quizás tenga plaza, siempre y cuando, uno se eche atrás.
Hace dos dias recibo un correo que dice... " Hi Pep , I am pleased to tell you we can offer you a place at UMUK 2011. We have increased our entry limit to 40 athletes you are athlete number 40", también me dicen que debo confirmar YA!!!!! Hay una larga lista de gente que queda fuera...

No me lo puedo creer, han incrementado a 40 "locos", y yo soy el 40.

Soy muy afortunado y tengo muchisima suerte de tener la oportunidad de poder competir en algo tan elitista y reservado para algunos elegidos, aunque creo que hay muchisima gente capacitada para hacerlo... ¿Quizás no esten tan "locos"?

MARATÓ DE MUNTANYA DE L´ARDENYA

Després de quasi 2 mesos del mundial de Raids d´aventura, he volgut recuperar física i mentalment del que va suposar aquella increible i a l´hora durísima setmana, que encara recordo fins al més mínim detall. Tot el que marca i t´omple mai s´oblida...

Com és normal en mi, necessitava competir, començar la pre-temporada... Alguna excusa per posar-me un núm al pit... Total, que diumenge estavem a la Marató de l´Ardenya quasi 400 atletes, repartits en les 3 distàncies de les quals constava (10kms, 21kms i el plat fort... La Marató).

Vaig decidir apuntar-mi 3 dies abans, per tant la preparació va ser nul-la, crec que hi ha una bona base que fa temps s´està cuinant, perque a hores d´ara ens poguem plantejar com a mínim finalitzar qualsevol cursa... Pels malalts com nosaltres... El no entrenar és igual a entrenar 6 dies a la setmana sense cap objectiu previst i baixant més les hores de lo normal, pero parar, parar, VA A SER QUE NO...

Arrenquem!!!

Primer sortim els de la Marató, el nivell no és altíssim pero hi han corredors coneguts, "juro" respectar el tope de pulsacions que li he posat al Garmin, no he entrenat com per estar a davant i vull tenir una bona temporada 2011, per tant és absurd afinar ara...

3,2,1... Llestos... El ritme no em sembla molt alt i al 1er km conto uns 10 o 12 a davant, no tinc gran nivell corrent i m´estranya que estigui tant a davant. Anant en tot moment al lloro del pulsometre i al pas pel km 10, veig que estem igual, estem 10 o 15 a davant i per darrera sembla que no venen... s´està obrint forat... Aquí la cosa és posa seria, el desnivell és molt important i comencem a trotar-caminar i a patir de valent.

Decideixo que tot i no estar en forma, al veure´m a davant, esperaré una setmana més la temporada 2011 i apurarem la 2010,jeje... El Garmin ja pita fa estona i li trec l´alarma... Doncs... marica l´ultim no? Després de la mitja Marató i 1000m positius miro el rellotge i veig que anem molt ràpid, a aquest ritme baixem de 4h en una Marató de muntanya amb quasi 2000m+.

Ja fa una estona que anem els mateixos i sembla que la cosa s´ha allargat molt, encara que tampoc parem per comprovar-ho, als avituallaments practicament no parem, omplir bidó, gel i zumbando...

A punt d´arrivar al km 30 arriva la tragèdia... Al pas per una zona molt vertical, quasi grimpant i amb una lleugera pluja, coronem un petit coll 3 corredors i un servidor. M´han apretat fort aquí, massa fort, m´han tret de ritme i amb les pulsacions a 1000, comencem a baixar a peu... zona perillosa amb pati important a la dreta, amb el cor al seu lloc i baixant més alegres, se´m dobla el tormell dret sentint el soroll característic de cordes trencades, caic 3 o 4 metres avall, el dolor és insuportable, no puc posar el peu a terra, el genoll també fa molt malt, els companys paren tots, GRÀCIES!!!!!, no sempre passa això... m´emprenyo amb mi mateix i faig que marxin, per darrera venen i ells estan parats, per mi acava aquí...

M´incorporo als 5 minuts quan el dolor ha baixat una mica, fa un mal horrible, pero coix vaig baixant molt lentament a l´avituallament per plegar... El companyerisme dels companys que venen per darrera és impresionant... "I love this game", tots paren al veure´m així, tireu... estic be, moltes gràcies".

Per fí arrivo a l´avituallament, un angel de la guarda en forma de fisio m´espera... son les 11h i fins les 14h no poden portar-me a la sortida, em queden 12km i el genoll fa molt mal pero puc caminar, em fa un taiping al tormell, quin canvi... decideixo acavar...

L´agonia dels ultims 12kms me la guardo per mi...

Posició 54 amb 5:40h, per sobre de tot... FINISHER... SEMPRE!!!!

Pd: Pinçament de menisc i esguinç amb derrame (15 dies out)

BIMBACHE EXTREM 2010

Encara recordo aquell primer raid d'iniciació a Sort, Ja fa uns quants anys... Vam marxar de Manlleu 4 amics amb la màxima il-lusió per correr una cursa de debó. Van ser unes 9h que ens van semblar 1000... Desde aquell dia no he tornat a ser el mateix.
Va començar la febre per reptes cada cop més grans, aquells eco-challenges, raids gaulouises,etc... Que mirava per Eurosport, em tenien totalment flipat, raids de 6 dies sense dormir, amb més de 500kms amb una altimetria impresionant, amb temperatures extremes i per indrets inhóspits.
Desde aquell raid organitzat per l'equip xtrem team, amb la super Moni (Monica Aguilera) , fins la setmana passada, han passat moltes alegries, molts patiments, milers de kms, infinitat de curses que sense saber-ho, han anat curtint el meu cap, un cap que abans es queixava per una pujadeta de 10m en bici i que ara desitja que sigui d'hores.
Tot el que he fet pel camí.... Ha estat amb l'únic objectiu de poder competir a una final mundial de raids d'aventura, allò amb el que sempre havia somiat, raids que fan que un Ironman sigui un "entrenito" sense importància.
Doncs be.... Fa 5 anys vaig entrar al meu estimat equip, un equip impresionant, amb el que em guanyat coses importants, el mateix equip amb el que he realitzat el meu somni.

BIMBACHE EXTREM 2010

CAMPIONAT DEL MON DE RAIDS D´AVENTURA

720KMS-6DIES-22000M+-NON STOP

Després de moltes hores d'entrenament, molts sacrificis, molts moments robats a la meva familia...
Arriva el gran moment de donar-ho tot.
L´Òscar, Edu, Isa i jo partim cap a Àvila dos dies abans del començament del Bimbache. Allà ens trobarem amb la Lupe i el Raul, grans amics, la Lupe ens farà l'assistencia, el Raul és un dels fotografs oficials de cursa, us el recomano, gran professional.
Els preparatius d'una cursa d'aquests tipus son brutals, no és facil preparar per ex. El que menjarem en competició, contant que competim 6 dies a 15000 calories diaries consumides, a més tot ha d'estar preparat de manera que perdem el minim temps possible en recuperar forces. L'estesa de material que tenim al parquing de l'Hotel és impresionant. Dissabte a la tarda jo marxo cap a Madrid al casament del meu cosí, allà tinc la family, deixo l'equip sense un component, algu m'ha de substituir unes h,jejej, la Lupe acompanyarà l'equip al desfile de banderes, dels diferents paisos que competim. Torno a les 0:00h a l'hotel, és respira l'estress. l'òscar molt concentrat marcant els mapes de cursa, l'Edu i la Isa preparant les motxilles amb el material obligatori que en tot el raid haurem de portar.
És tard i em d'anar a dormir... Encara no som conscients que algu tant basic com dormir en un llit, rentar-te les dents,dutxar-te, menjar en un plat,etc... Durant sis dies no serà possible...
Toca el despertador a les 6h, rarament em llevo amb gana, abans de competir, pero avui, la gana és molt gran, el cos és intel-ligent i sap el que li espera.
Un cop equipats anem a esmorzar al buffet lliure que tenim pels corredors, casualment esmorzem amb els que finalment han set campions del mon (Buff-Thermocool) Tinc l'Arnau Julià al meu costat' l'Emma Roca al davant, estan molt tranquils, saben que hi han pocs equips que els hi puguin fer ombra, ens desitjem sort i al lio.
Ambient impresionant a les muralles, moltes cares conegudes,diosss!!! estic a la linia de sortida amb els millors raiders del mon, veig a Mike Kloser (leo messi de la ultra ressistencia i varies vegades campió del mon),nerviosisme general i PUUUUMMM!!!!
Arrenca la setmana més dura de la meva vida...
La primera secció és una orientació urbana per dintre Avila per donar una mica d'espectacle, seguirem amb 75km de mountain bike amb 2000+ per anar escalfant cames,...
Ens plantegem el raid en dues parts, hi ha un descans obligatori de 4 hores enmig del raid, la nostra idea es no dormir fins el 3er dia.
A la nit del primer dia comença a ploure molt, baixen les temperatures en picat i comencem a patir de debó, desde els punts de control ens diuen que la millora de temps no serà fins l'endemà al matí, decidim parar a un poble, despres d'haver realitzat uns 110kms de raid, 40kms corrent, tots tenim principi d'hipotèrmia a causa de l'esgotament, el crono no para i els equips de davant tampoc. Després de menjar i amb la roba molla continuem…
Em trobo a la bici molt fort i porto la Isa enganxada, les sensacions son molt bones pero la por del que queda em fa aixecar el peu, l´Òscar orienta i jo i l´Edu tibem a muerte de la Isa, la tarda del segon dia passa ràpid i torna a arrivar la nit, ens adonem de la perdua de temps que suposa orientar de nit per molt bon llum que portis i cap a les 19h comencem a apretar fort, s- acosta una secció molt técnica on guanyarem molt si la fem de dia, aquesta nit en bici la recordaré tota la vida, mai he passat tant fred, en condicions normals, el fet d´entrenar a 2º+ no em suposaria cap problema, pero quan portes 250kms entre bici i correr sense descansar, elc cos es debilita molt, un cop el fred se´t fica a dins ho passes fatal, només desitjes que vinguin pujades per entrar en calor. Finalment arrivem a Hoyos del Espino, on trobem els bidons d´assistència amb el menjar i roba, parem 2h en les quals no podem dormir, son les 4h del matí i estem per sota cero, el fred és insuportable i portem 48h de carrera sense dormir.
D´aquí arrenquem la secció més temible del raid, no pels kms, sino pel desnivell brutal que ens espera. Consta d´uns 40kms amb un desnivell d´uns 6000m, un trekking d´alta muntanya on creuarem el parc nacional de Gredos de punta a punta, allà trobarem les seccions més tecniques de cordes del raid. Aviso els meus companys, conec la zona, vaig estar entrenant per allà aquest estiu amb el meu cunyat, veig al mapa que una de les balises és al pic Almanzor, sostre de Castella i Lleó amb quasi 3000m, mirem el temps que és calcula en realitzar la secció… 20h???? Una zona molt semblant a Aiguestortes i més concretament els Carros de foc, de dificultat técnica extrema, on sumar kms és molt complicat.
L´aproximació al complicat trekking la fem amb patins en línea, uns 5kms de port amb ajuda dels Pals de trekking, un cop al coll deixem patins, calcem bambes i anant-se mentalitzant que queda un llarg dia per davant. La pujada a la primera balisa és molt lenta i amb moltíssim desnivell, el paisatge totalment alpí, increiblement preciós, la Isa ho comença a pasar realment malament, no aguanta el ritme i em d´afluixar molt, fins ara la tibavem en bici amb un sistema que portem per portar-la lligada, ara també l´hem d´ajudar a peu, intentem que no porti pes i carreguem la seva motxilla nosaltres (8kg cada motxilla). Després d´un dia per oblidar o per recordar per sempre, arrivem al vespre a Laguna grande (refugi Elola) la Isa te els peus destrossats, jo he portat la motxilla seva quasi tot el dia, em trobava molt fort i m´ha tocat tirar del carro, pero finalment una punxada molt forta a les cervicals em recorda que soc humà.
Parlo amb tots, s´està fent de nit, la continuació del trekking és lo pitjor, tots necessitem parar, la Isa urgentment, passarem per una zona que de nit és un suicidi, estem a un refugi on tindrem llit i podrem menjar calent, ha arrivat el moment de parar.
Possiblement siguin els millor macarrons que hagi menjat mai, el millor llom adobat que hagi menjat mai i la millor llitera on hagi dormit mai, ni molt menys amics, pero després de 3 dies com els que em passat, em va semblar que estava a un 6 estrelles d´Abu Dhabi.
Ens llevem després de 7h, físicament destrossats pero mentalment nous, el fisic no és recupera d´una pallissa així en 7h pero el coco si, jo mateix pensó… “he dormit 7h del tirón” ara estaré fortíssim, arrenquem encara de fosc (4h) per fer la part “fácil” de nit, dues pujades a dos colls de 2600m, calculem 2h, a partir d´aquí s´anirà fent de dia i la part més perillosa la podrem fer amb llum solar. Després de passar per 5 lagunas, un dels millors llocs que hagi estat, i fet el descens més tècnic, en 2h arrivem a la bici que ens portarà finalment a la parada obligatoria de 4h a Barco de Avila. La bici que ens porta a Barco de Avila la fem a un ritme brutal, l´Edu lliga a la Isa mentre jo i l´Oscar anem rellevant a davant com animals.
Després de les 4h obligatories de parada, en les quals no hem dormit, em aprofitat per dutxatnt-se, menjar molt i be, arreglar la meva bici a mitjes, he quedat sense pastilles de fre a darrera, s´han enganxat al disc i la portava frenada, no m´ha quedat més remei que treure-les i anar només amb el de davant, per més inri…
A partir d´aquí ens toca una agonía de quasi 300kms (5500m+) de mountain bike seguits al no arrivar al tall d´un kaiac i un trekking + patins amb pujada a la covatilla.
Volem afrontar aquesta animalada sense dormir, estem retallant temps a altres equips, sense contar els que ja s´han rendit, aquí comença realment el treball mental i on l´equip s´ha d´unir més que mai. La isa ja ni pedala, l´arrosseguem literalment, està destrossada pero aguanta, te un coco brutal, jo no seria capaç d´aguantar en les seves condicions, sempre he dit que jo per aguantar això ho havia de fer per físic, el coco encara l´haig de curtir molt més, la solució per mi és molt senzilla, simplement ser el més fort, com més fort sigui, menys hauré de tirar de coco.
La última nit és la pitjor per mi, mentre algún dels companys s´adormen a la bici i cauen, a mi la son no m´ataca tant fort, pero tinc una baixon psiquic brutal, en el que un moment s´escapen les llàgrimes, un moment de descontrol en el que començo a exigir a l´òscar que perque no arrivem ja, els estic fallant, el carácter em canvia, és el primer moment dolent en tot el raid, em sento el més feble i la Isa veig com no deixa de dir-me, venga,venga,venga, dale,dale,dale, queda poc, som-hi. Una balisa sen´s fa molt difícil trovar-la i estic a punt d´ensorrar-me, queden uns 10km per arrivar al punt de control i no puc més, vull a arrivar ja!!!
Arrivem al camping o arrenca la última secció de Kaiac que ens portarà a Salamanca (78kms), arrivem destrossats, necessitem dormir urgentment, l´estat anímic ja no el controlem i comencem a discutir lleument entre nosaltres sobre el que em de fer ara. La organització ens diu que no tenim kaiacs fins d´aquí unes hores i estem obligats a parar, o altre opció és arrivar a Salamanca en bici (78kms més), no podem més… Dormim 3h ens canviem de roba i encarem la última pallissa d´aquesta increíble semana.
Són les 8h de divendres i em d´arrivar a meta abans de les 18h a Salamanca per continuar en classificació, és totalment factible i ens ho agafem molt be, jo em torno a trovar molt be i tiro de la Isa tot el camí practicament, a uns 20kms de Salamanca i per una carretera rápida mentre jo l´empenyo per darrera, ens enganxem del manillar i tots dos a terra, be… jo evito la caiguda pero ella cau molt malament i sen´s encongeix el cor a tots, rascades varies i un cop molt fort a la cadera, em de continuar.
Arrivem a Salamanca, orientació a peu, l´Òscar em deixa la responsabilitat del mapa per coronar una semana increíble.
En una cursa d´aquest tipus, lo de ser finishers sap a poc…

SÓM SUPERVIVENTS!!!
PRÓXIMA PARADA NOVEMBRE DE 2011, ILLA DE TÀSMANIA!!!

JA TORNO A ESTAR PER AQUÍ...

Després d´un any i mig de no tocar el blog...
Ho sento pero he estat molt liat...jeje...
He trobat un bon motiu per tornar a escriure, un repte que fa uns 3 anys no vaig poder assolir, per causes alienes a mi,
Ara, a un mes vista, les opcions son inmillorables i sembla ser que, com a minim tindré la oportunitat d´intentar-ho.
Ja fa uns quants anys que em proposo reptes cada cop més díficils, tot va començar amb en Sergi, el meu inseparable cunyat, ell em va iniciar en totes aquestes bojeries que avui necessito com si fos una droga.
Va començar en una pedalada en mountain bike, avui em preparo per la cursa de resistència més dura del mon.
Després de participar en moltes curses, duatlons, triatlons, maratons, ironmans (entre ells el considerat més dur), vaig començar a correr raids d´aventura. Aquí he tocat sostre, crec que no hi ha res més dur i meravellós que practicar tots els esports de muntanya en un sol format.
Amb el meu increible equip, he passat moments inolvidables, alguns d´ells al graó més alt del podi, avui dia estem dintre dels millors equips elit del pais.

Ara arriva la nostra oportunitat, la meca de qualsevol raider, aquesta és correr el millor raid, el més dur i on estaran els millors del mon. Una cursa de 700km sense parada, on correrem, pedalarem, escalarem, remarem en aigues braves i tranquiles, patinarem, tot amb la única ajuda d´uns mapes i una bruixola. Tor això amb una altimetria secreta que no sabrem fins que és dongui la sortida, i que, la veritat, m´estimo més no saber.

Afinant motors per la bestiesa més gran de la meva vida...